Publicado en en M. R. Garreta, ed. La llengua a l'ensenyament obligatori,
Fundació Pineda, Barcelona, 1996, 39-51 y en Revista de Catalunya 105, 1996, 44-59
VIII Jornades Pedagògiques: La Llengua a l'Ensenyament Obligatori,
Fundació Pineda, L'Hospitalet de Llobregat, Barcelona
10.2.96, 10.30-11.15
En primer lloc desitjo agrair vivament la invitació de la Fundació Pineda per participar en aquestes Jornades Pedagògiques que m´han brindat l'ocasió —sempre tan grata— de tornar a Barcelona, "Volta el món i torna al Born", però sobretot he de donar les gràcies perquè la invitació per prendre part en aquest encontre m'ha obligat a intentar expressar de manera intel.ligible el resultat de les meves reflexions més generals dels últims cinc anys1. No estic segur d'haver-ho aconseguit, ja que en filosofia —com en qualsevol altra àrea del saber— quan s'arriba a les qüestions fonamentals la tasca esdevé molt difícil i resulta realment costós guanyar en claredat. En aquesta ocasió comptar amb una audiència de persones que dediquen els seus millors esforços a iniciar nens i nenes pels diversos camins de la nostra cultura, fa sens dubte més fàcil i amable la meva tasca. Des de temps immemorial se sap que els éssers humans estem configurats de manera que el més familiar ens resulta transparent i per això ordinàriament no ho advertim, mentre que només el que és novedós crida la nostra atenció2. "Els aspectes de les coses que ens són més importants —anotà Wittgenstein3—ens estan ocults per la seva simplicitat i familiaritat. (Hom és incapaç d'advertir alguna cosa perquè la té sempre davant dels seus ulls)". Passa això amb moltes coses de la vida, però potser especialment amb la nostra facultat lingüística. El llenguatge ens resulta tan connatural que quan alguna de les seves sorprenents característiques crida la nostra atenció tots ens considerem una mica filòsofs.
En certa manera, aquells que treballeu en aquest entorn privilegiat que és l'ensenyament, coneixeu ja per endavant el que vaig a dir perquè ho viviu diàriament sense adonar-vos, però aspiro a què mitjançant el seu enquadrament en el marc més ampli de la discussió contemporània especialitzada us feu més càrrec de la complexitat i riquesa d'aquesta singular facultat comunicativa característica dels éssers humans. Tinc la il.lusió a més que la meva intervenció sigui complementària a les que m'han precedit o seguiran, de manera que, en comprendre millor l'abast de la reflexió filosòfica sobre el llenguatge i la comunicació, alguns dels què m'escolteu potser sou capaços de descobrir entre els vostres alumnes aquells que apuntin les dots personals necessàries per seguir més enllà aquesta apassionant tasca. La gran fortuna dels què ens dediquem a aquest fascinant treball que és l'educació és que sempre tenim l'esperança que algú dels qui ens escolten podrà arribar en el futur allà on nosaltres no hem pogut.
D'acord amb aquest objectiu, dividiré la meva exposició en tres parts: 1) en
primer lloc intentaré oferir un breu panorama històric de la filosofia del llenguatge
angloamericana contemporània; 2) en segon lloc descriuré l'horitzó de renovació
davant del cientisme dominant que ha sorgit amb particular força en les dues
últimes dècades; i finalment, 3) tractaré de desvetllar les claus que em semblen
més decisives en aquesta renovació i que permeten entreveure el seu desenvolupament
futur.
La reflexió sobre el llenguatge, sobre la diversitat de llengües, sobre les diverses formes d'expressió humana, es troba present d'una manera o altra en la major part dels testimonis escrits que conservem de l'Antiguitat. Tanmateix, encara que alguns dels seus temes i problemes es van plantejar ja en la filosofia grega i d'altres tingueren un ampli desenvolupament a l'Edat Mitjana, es pot dir que la Filosofia del Llenguatge com a disciplina filosòfica no té més de dos-cents anys o fins i tot que es limita només al segle XX. Concretament, el nom de "Filosofia del LLenguatge" per a referir-se a una àrea especialitzada de la filosofia no es va fer habitual fins després de la Segona Guerra Mundial i a Espanya no es va incorporar als plans d'estudi fins els anys 70 (4)4.
Se sol considerar que un dels trets més característics del segle XX ha estat el que Gustav Bergmann va anomenar el gir lingüístic de la filosofia5. Encara que al llarg de tota la història aquells que es dedicaren a la filosofia sobre el llenguatge sempre van prestar una gran atenció a les paraules, assistim en el nostre segle a una expansió sense precedents de la investigació filosòfica sobre el llenguatge fins el punt que el conjunt de problemes constituït per les connexions entre llenguatge, pensament i món ha vingut a situar-se en el centre de la reflexió i el debat filosòfics. El gir lingüístic de la filosofia es caracteritza tant per la concentració de l'atenció en el llenguatge com per la tendència a abordar els problemes filosòfics a partir de la forma en què apareixen en el llenguatge. Es tracta ara no tant de preguntar-se per la possibilitat o legitimitat del coneixement, per la malícia o bondat de les conductes humanes o pels atributs de Déu, sinó de fer-se'n càrrec, d'aclarir, el significat o l'abast del llenguatge cognitiu, ètic o religiós. És cert que el replantejament en termes lingüístics d'alguns dels problemes tradicionals de la filosofia amb la pretensió d'aclarir-los o fins i tot de dissoldre'ls portava implícit en molts casos la convicció que bona part d'aquells problemes eren miratges o enganys provocats per les pròpies paraules. Tanmateix, cal ressaltar que els filòsofs del nostre segle no han cregut ingènuament que els problemes que des de sempre havien preocupat els éssers humans fossin "problemes de paraules", sinó que van pensar que la causa de què fins aleshores no haguessin pogut ser resolts es trobava en bona mesura en què no havien pogut ser formulats amb exactitud i claredat. Així com la física no avançà decisivament fins el descobriment dels mètodes matemàtics, van pensar que la filosofia no progressaria fins que no s'aclarís d'una vegada per totes l'estructura lògica i significativa del llenguatge humà.
L'origen d'aquest gir se situa comunament en els treballs del matemàtic alemany, Gottlob Frege (1848-1925), que aspirava a trobar un llenguatge conceptual que expressés perfectament l'estructura dels raonaments de la matemàtica. Frege estava convençut que hi ha un paral.lelisme entre pensament i llenguatge, que el llenguatge és, per dir-ho així, l'expressió sensible del pensament. A Frege li interessava el pensament, no tant el llenguatge en si mateix; es va preocupar per eliminar tots aquells elements del llenguatge que eren irrellevants o fins i tot enganyosos per a l'expressió genuïna del pensament. La seva estratègia per a analitzar el pensament va ser la d'analitzar les formes de l'expressió lingüística i és aquella estratègia la que finalment es va convertir en la marca distintiva de la filosofia analítica6. Aquells que creuen que la filosofia analítica —que ha estat la filosofia dominant en la cultura angloamericana en el segle XX— redueix els problemes filosòfics a problemes lingüístics desconeixen la riquesa i complexitat d'aquesta tradició.
En les primeres dècades del segle XX molts filòsofs i científics van centrar la seva atenció en l'anàlisi lògica del llenguatge en busca d'un aclariment de la seva estructura significativa. El moviment positivista quallaria als anys vint i trenta del nostre segle al Cercle de Viena al voltant de Moritz Schlick. Quan es va dissoldre el Cercle l'any 1938 després de l'annexió d'Àustria a Alemanya per part de Hitler, els seus membres van fugir a Anglaterra i als Estats Units, on durant els anys quaranta i cinquanta aconseguirien un extraordinari influx en l'àmbit de la filosofia acadèmica. Els membres del Cercle estaven persuadits que l'estudi del significat lingüístic era el punt de partida adequat per a una "filosofia científica". Amb aquest aclariment s'aconseguiria d'una vegada per totes l'encaminament científic de la filosofia que posaria fi a les estèrils i inacabables disputes dels filòsofs7.
La filosofia analítica va arribar tímidament als Estats Units a començaments dels anys quaranta mitjançant Willard Quine i Rudolf Carnap, però durant la dècada dels cinquanta, de la mà dels grans emigrats europeus —Carnap, Hempel, Feigl, Reichenbach, Bergmann, Tarski— es va fer amb control dels més prestigiosos departaments de filosofia dels Estats Units fins a convertir-se, als seixanta, en la filosofia dominant. El fet més cridaner en aquest procés és que trenta anys després d'aquella filosofia que pretenia resoldre tots els problemes genuïnament filosòfics que sorgissin en l'activitat científica, ja no es defineix ni per un conjunt de problemes sistemàticament estudiats ni per uns mètodes comuns per a abordar-los. Encara que la major part dels departaments de filosofia de l'àrea geogràfica angloamericana siguin encara més o menys analítics, l'entusiasme original del Cercle de Viena ha desaparegut i s'ha generalitzat en molts casos una sensació de cansament, de desorientació o de pèrdua de la direcció general9.
En particular, durant l'última dècada, Richard Rorty, com a representant americà
de la postmodernitat, ha criticat durament la filosofia acadèmica, advocant
per la seva dissolució en la literatura o en la conversa general de la humanitat.
Rorty reprotxa a la tradició analítica el no haver tingut en compte el caràcter
conversacional, de pràctica social, que tot coneixement humà té10.
En realitat, des de finals dels setanta i començaments dels vuitanta la filosofia
del llenguatge va deixar de ser considerada el saber propedèutic per abordar
les qüestions centrals de la filosofia, i va passar a ser considerada com una
disciplina metodològica o instrumental de la reflexió filosòfica o potser —és
el que a mi més m'atrau— com aquell saber filosòfic la missió del qual
és la d'articular els millors resultats de les ciències particulars del llenguatge.
En aquest sentit es confia que la filosofia aporti la seva peculiar naturalesa
reflexiva a les diverses ciències especialitzades del llenguatge i la comunicació
que han vist un formidable desenvolupament en el segle XX. De fet durant les
dues últimes dècades el centre de l'escenari del debat filosòfic ha passat a
estar ocupat per la filosofia del mental i els anys més recents per les anomenades
ciències cognitives, que confien —amb una ingènua dosi de cientisme taumatúrgic—
que la integració de les aportacions de neuròlegs i psicòlegs, juntament amb
les eines i els conceptes desenvolupats pels informàtics i els teòrics de la
comunicació, donaran llum definitiva sobre què són la informació i comunicació
humanes, com s'emmagatzema la informació en les estructures cerebrals, com es
recupera després i es transmet lingüísticament. Anuncien que solucionaran aviat
i d'una vegada per totes la major part dels problemes que han vingut ocupant
els filòsofs i els lingüistes durant tants anys. Sens dubte, en aquest procés
han intervingut molts factors; entre ells, l'extraordinari desenvolupament de
la computació en les últimes dècades i els retrets a filòsofs i lingüistes —sovint
justificats— pel seu estèril academicisme o el seu desconeixement de les
pràctiques de comunicació humana.
La imatge rortyana de la fi de la filosofia no és l'única descripció possible en la nostra cultura de la postmodernitat, però sí ha de tenir-se en compte. Segons el meu parer, aquests darrers anys és possible advertir també una inflexió de la filosofia analítica capaç de fer front a aquelles acusacions d'escolasticisme, ja que recupera tant la humana aspiració a una visió integral de la realitat com la comprensió del caràcter essencialment comunicatiu i conversacional del llenguatge.
Permeteu-me que us expliqui la meva experiència personal. Des de fa molts anys em van interessar segments de la nostra cultura aparentment tan dispars com la filosofia de la lògica, la teoria de la comunicació, la semiòtica, la discussió sobre l'abast de la intel.ligència artificial, les possibilitats i limitacions per a processar mecànicament el llenguatge humà, els intents d'ensenyar llenguatge a primats, els nens salvatges i les seves capacitats cognitives i lingüístiques, el llenguatge dels sordmuts, les afàsies, la creativitat del llenguatge. L'element unificador de tots aquests interessos que semblen tan allunyats es troba probablement en la insuficiència del relat cientista dels anys cinquanta i seixanta —guarnit d'un darwinisme simple— per a explicar les conductes més característiques dels éssers humans. Vaig arribar a comprendre això lentament a través del coneixement de Hilary Putnam, de la lectura del novel.lista Walker Percy i sobretot de l'estudi de Charles S. Peirce i la tradició pragmatista nord-americana que havia estat ocultada vergonyosament durant els anys d'hegemonia de l'anomenada "filosofia científica" i que ara- com a assenyalat Bernstein11 - ressorgeix per tot arreu.
Des dels anys del Cercle de Viena, l'anàlisi filosòfica aspirava a un aclariment de la lògica lingüística, sense ocupar-se de l'estudi empíric dels hàbits lingüístics de la gent. Consideraven aquesta tasca com el treball propi de la lingüística, i si una idea tenien clara filòsofs i lingüistes era que els seus respectius treballs no tenien res a veure entre si. Com explicava Burge12, és un fet molt cridaner que la filosofia del llenguatge i la lingüística generativa que van florir en l'àmbit acadèmic angloamericà durant els anys setanta, amb prou feines van tenir influència mútua. L'èmfasi de Chomsky per la puresa de la sintaxi quadrava poc amb la preocupació dels filòsofs pels aspectes del llenguatge més semàntics i pragmàtics. Conforme la lingüística va començar a prendre major interès per la semàntica i la pragmàtica a començaments dels setanta, va semblar que ambdues disciplines podrien potser treballar més a l'uníson, però tot fa pensar que la bretxa entre ambdues fins i tot ha augmentat13.
En els últims anys s'està produint una notable reacció contra la lingüística generativa de tradició chomskyana i en general contra els intents d'interpretar lògicament el llenguatge. No solament es reitera la tradicional objecció que al traduir o reduir el llenguatge natural a un sistema lògic es perden els seus trets més característics —com l'ambigüitat o la vaguetat— que són precisament els que fan possible la comunicació i l'apertura del llenguatge en els contextos habituals de la vida humana14. Ara la nova ciència cognitiva qüestiona la metàfora bàsica en la qual es recolzava la lingüística generativa, això és, el fet que la gramàtica sigui realment un sistema formal que no requereixi les capacitats cognitives. Si una gramàtica generativa —argumenta Lakoff15— és un sistema formal, llavors per definició podria ser caracteritzada matemàticament com un sistema algorítmic de manera que en cap regla gramatical es pogués fer ús de la interpretació dels símbols, del seu significat i de la seva comprensió. Sense entrar ara en els interessantíssims detalls d'aquesta confrontació, em sembla que pot afirmar-se amb Lakoff que la lingüística generativa està basada en un supòsit tan fort d'autonomia- de la sintaxi respecte de la semàntica i de la facultat lingüística respecte de tota influència cognitiva externa- que en un fet tan bàsic com és la categorització del món conclou, contra bona part de l'evidència empírica disponible, que el llenguatge és un sistema formal independent de l'aparell cognitiu humà.
En el fons, com reconeix Searle16, es tracta d'un conflicte entre dues concepcions radicalment oposades sobre el llenguatge. Una, la de Chomsky, considera el llenguatge com un sistema formal autònom que s'usa més o menys ocasionalment per a la comunicació; l'oposada considera que el llenguatge és essencialment un sistema de comunicació. En la mesura que busquem una explicació del significat i de la competència semàntica s'adverteix immediatament que una aproximació sintàctica o formalista fracassa perquè la competència semàntica és essencialment qüestió d'aprendre a realitzar actes de parla. Com ha escrit Aguado recentment, pot acceptar-se l'existència de mecanismes innats "per a explicar la presència de regles lingüístiques molt abstractes, però l'estudi del llenguatge es veu abocat a consideracions sobre la interacció per a l'explicació de l'ús d'aquestes regles, i del llenguatge, en general"17. Aquells que per treballar en l'ensenyament us dediqueu a educar, poseu els vostres esforços en parlar amb els vostres alumnes, en escriure amb ells, en pensar en veu alta per a ells, ja que teniu ben comprovat que el llenguatge i el pensament, o millor el seu enriquiment i desenvolupament, es contagien tant o més que el grip o els refredats.
Com bellament va descriure Walker Percy18, quan Hellen Keller -la nena americana sordmuda i cega- descobreix que els tocs que fa Ana Sullivan a la seva mà esquerra són senyals, són el nom de l'aigua de la font en la qual li introdueix el braç dret, en aquest instant començà la seva vida com a persona. Quan el nen de dos anys agafa una flor i balbuceja mirant cap a la seva mare "a flo" o un fet semblant, en la seva conducta s'uneixen un so, una flor i a la seva mare,sent ell mateix l'autor de la unificació dels altres tres elements. Aquesta estranya capacitat d'unir, de relacionar elements dispars, és exclusiva de l'Homo sapiens, i és aquesta exclusivitat el que potser resulta més incomprensible per a molts cientistes. Els intents coratjosos d'ensenyar el llenguatge dels sordmuts a ximpanzés i altres primats superiors mostren amb claredat que en el seu màxim desenvolupament la seva activitat comunicativa no arriba a aconseguir l'estructura triàdica (objecte/flor, signe/"a flo", i agent conscient de la seva articulació), sinó que no passen de l'estadi dels balbuceigs pre-lingüístics del nen de pocs mesos reclamant la llet materna. ¿Però, d'on li surt el llenguatge al nen de dos anys que quan veu una flor mira la seva mare i diu "a flo"? En la nostra cultura es passa de la biologia a la lingüística, sense explicar aquest salt, que fins i tot en termes evolucionistes resulta tan extraordinari. Els éssers humans apareixen així a finals del segle XX com unes criatures dividides entre biologia i lingüística sense que s'ofereixi una explicació global suficientment comprensiva: l'adquisició del llenguatge és molt més que el posar etiquetes a les coses.
La discussió sobre el llenguatge en primats té un gran paral.lelisme amb la discussió entre filòsofs, psicòlegs i informàtics sobre les possibilitats de la intel.ligència artificial19. Aquells que defensen la homogeneïtat dels éssers humans amb la resta de primats o l'homogeneïtat de la intel.ligència humana amb l'artificial, aspiren els primers a resoldre totes les diferències com una simple qüestió de grau atribuint-les a l'evolució, i els segons a reduir les diferències a unes lleis més bàsiques i generals: en ambdós casos aspiren a donar una explicació satisfactòria de l'activitat humana en termes naturalistes, que exclogui qualsevol apel.lació a una dimensió no estrictament material de l'ésser humà.
Pel que fa la computació, l'ordinador és realment la màquina diàdica perfecta. Com a contrast, la frase d'aquell nen de dos anys que assenyala i diu "a flo" no s'explica en absolut si se la interpreta com un complex de fets diàdics (ondes lluminoses, excitació nerviosa, impulsos elèctrics, contraccions musculars i d'altres). La conducta comunicativa és triàdica per l'entitat que està en el vèrtex del triangle i uneix les altres dues. El tercer element no és un ordinador sofisticat, sinó que es tracta d'un ésser humà, d'un element que fa un acte de parla que no és reductible a quelcom que merament li passa, com quan li surt un gra o fins i tot com quan s'entrebanca, cau i comença a plorar. Aquest element agent està íntimament relacionat amb els seus semblants, realment no pot funcionar sense els altres, és social per naturalesa; en certa manera és fruit de les seves relacions amb els altres i el que de veritat l'omple, allò amb el que disfruta, és el comunicar-se amb la resta.
Podem afirmar rotundament —i sense rubor— que la realitat és tossuda.
L'experimentació sistemàtica amb primats, el progressiu avanç en la comprensió
de com funcionen els ordinadors, l'estudi de l'aprenentatge lingüístic i de
la comunicació entre els éssers humans, en particular entre els més discapacitats,
posen de manifest la insuficiència explicativa del materialisme cientista i
suggereixen decididament la irreductibilitat de les accions humanes —en
particular, les seves dimensions comunicatives— als elements físics mitjançant
els quals es porten a terme. En aquest sentit, la pretensió cientista de comprendre
reductivament el llenguatge o la intel.ligència humans podria ser assimilada
a l'intent d'esbrinar què és una tarja de crèdit mitjançant el seu rigorós estudi
en el microscopi electrònic o al d'entendre el que passa en la nostra societat
estripant el televisor. Només mitjançant la superació d´aquell prejudici ideològic
cientista pot aconseguir-se un decidit avanç en la comprensió de l'activitat
creativa humana que s'expressa paradigmàticament en el llenguatge.
El repte de la investigació contemporània és el progrés en la comprensió de com s'articulen en el nostre llenguatge les dimensions de la vida i intel·ligència humanes "computables" —aquelles que en l'argot a l'ús poden "córrer en ordinador"— amb aquelles altres dimensions "no computables", i al mateix temps, a l'aconseguir una millor comprensió de com s'engalzen les dimensions socials del llenguatge amb aquelles altres com la creativitat més personals. L'equilibrada integració d'ambdues articulacions en un discurs unitari és segons la meva opinió la necessitat intel·lectual més sentida a la nostra cultura de finals del segle XX.
Tant el ressorgiment als Estats Units del pragmatisme com el progressiu acostament de la investigació acadèmica a les indústries del llenguatge, mostren amb claredat la insuficiència del relat cientista dominant en les últimes dècades, així com la seva substitució per una aproximació més comprensiva de la multidimensionalitat humana i de la complexitat de les nostres pràctiques comunicatives. La meva convicció sobre aquesta transformació pragmatista de la filosofia analítica és deutora en especial del treball del professor Hilary Putnam, que ha intentat esbossar en els últims anys les línies principals d'un realisme de rostre humà, d'un pluralisme no relativista que reconeix el filòsof i científic Charles S. Peirce (1839-1914) la seva font més original d'inspiració. Un dels atractius d'aquesta manera de fer filosofia és que aspira a unir en un sol camp d'activitat intel.lectual tant el rigor lògic com la rellevància humana, que durant dècades van constituir els trets distintius de dues maneres oposades de concebre la filosofia.
En aquesta línia vull dedicar la part final de la meva intervenció a desvetllar -potser una mica dogmàticament- aquelles claus que em semblen decisives per a la renovació de la filosofia del llenguatge.
1. La primera d'aquestes claus pot ser anomenada multidisciplinarietat. És la recerca d'una comprensió general, equilibrada, que tingui en compte els millors resultats del treball experimental i les teories de major abast explicatiu que proporcionen els diversos sabers particulars. Una de les causes del declivi de la filosofia analítica es troba amb tota seguretat en el fet que sempre es va concebre a si mateixa com una filosofia fragmentària, renunciant al somni d'una concepció integrada, que era precisament el més característic de l'anomenada filosofia continental. Els intents actuals d'adoptar una perspectiva més àmplia entronquen de manera natural amb el desig d'integració que ha estat sempre central en la reflexió filosòfica. Tanmateix —com va escriure Putnam 20— convé tenir en compte que els intents d'integració massa ambiciosos o que han pretès anar massa de pressa -el "realisme científic" en la cultura nord-americana i el de la dialèctica marxista en el continent europeu- han patit un clamorós fracàs. Per això, pot afirmar-se que el nostre temps necessita teories articulades amb la vida, necessita una reflexió sobre el llenguatge modesta, conscient de les seves limitacions, però coneixedora al mateix temps de la formidable riquesa que tenen les diverses tradicions d'investigació científica i de la imprevisible potència d'un treball investigador realment multidisciplinar.
2. La segona clau és l'experiencialisme, el treball experimental. En l'última dècada els majors avanços en la comprensió dels fenòmens lingüístics han tingut el seu origen tal com jo veig les coses- no tant en teories o intuïcions de persones singulars excepcionalment capacitades, sinó sobretot en el rigorós treball experimental, en el conscienciós estudi de les diverses patologies lingüístiques causades per lesions cerebrals o dels processos d'adquisició de llenguatge en circumstàncies extraordinàries (sordmuts, subnormals), portat a terme en molts diversos laboratoris. Les dades disponibles són cada vegada més coincidents en totes les investigacions i permeten entreveure una efectiva unificació de les investigacions de lingüistes, neuròlegs, psicòlegs i filòsofs. Per exemple, potser és conegut d'algú dels presents el cas de Christopher: es tracta d'un noi al voltant de 30 anys que té un coeficient d'intel.ligència molt limitat, fins el punt que no és capaç de lligar-se les sabates i ha de viure permanentment en una institució, però que al mateix temps parla altres quinze llengües a més de l'anglès21.
Per altra part, el que crida més l'atenció és que alguns dels que han dedicat molt temps a la investigació empírica reclamen la reintroducció de la noció de naturalesa humana per a poder donar raó legítimament de la universalitat dels resultats experimentals. Així ho fa Steven Pinker en l'últim capítol del seu recent i magnífic llibre The Language Instinct22, o Mehler i Dupoux en Nacer sabiendo: "El que aquest llibre intenta demostrar —afirmen aquests autors— és que la idea de naturalesa humana hauria de ser el fil conductor de la investigació en les ciències cognitives23 ". I afegeixen una mica més endavant: "sostenir l'existència d'una naturalesa humana no és empobrir l'home ni reduir els individus a una estepa seca i avorrida. Constitueix una oportunitat de determinar finalment el que som".
Afirmacions d'aquest tipus posen en primer pla la necessitat d'una comprensió genuïnament metafísica, d'allò que l'ésser humà és. La naturalesa de l'ésser humà es mostra específicament en la seva cultura, en les seves activitats comunicatives i intel.ligents. La seva subjectivitat, la seva consciència, la seva intencionalitat, tenen una base biològica, però sobretot és construïda culturalment, en la seva interacció amb la resta. D'aquí que, davant la manera "científica" o "lògica" d'estudiar l'ésser humà, ha crescut en els últims anys l'interès pel mode narratiu i literari de la seva comprensió. L'aproximació antropològica i literària en la línia de Clifford Geertz o Paul Ricoeur no solament interessa a escriptors i artistes, sinó sobretot ens interessa a cada un de nosaltres que aspirem a donar sentit a les nostres experiències de cada dia24. Per aquesta raó -prenent prestat el terme de Lakoff- ha anomenat "experiencialisme" a aquesta segona clau i no simplement "experimentalisme". Així com la racionalitat humana no és una complexa maquinària computacional reduïble a peces elementals, sinó que el seu cor -la matriu de la seva capacitat creativa- és la imaginació i aquesta es desenvolupa en la interacció amb la resta, de manera semblant l'experiència humana és més àmplia i rica que l'observació de laboratori.
3. La tercera clau és més difícil de descriure amb brevetat. El seu nom tècnic podria ser el d'anticonvencionalisme. Davant la creença popular encara molt difosa que cada llengua, cada cultura conforma o construeix la realitat de maneres diferents, la millor herència de Chomsky —consistent a més amb l'aproximació pragmatista i amb la noció de verbum mentis de l'Escolàstica medieval— rau en reconèixer una connexió forta entre la paraula "a flo" que pronuncia el nen i la flor. La culminació de l'acte de reconèixer humà que s'expressa en el fet d'anomenar no és un acte arbitrari, que depengui del nostre caprici. El significar de les paraules no estreba en el so o en les lletres com la representació mental, el fer-se intencionalment l'objecte que succeeix de manera uniforme —excepte anòmales excepcions— en tots els éssers humans. Les paraules catalanes, castellanes o bantús són els recursos encunyats a cada tradició per emmagatzemar, comunicar, ensenyar i evocar aquestes experiències; aquestes experiències no són privades ni ordinàriament relatives a una cultura determinada, sinó compartides comunitàriament i en molts casos universalment. La percepció humana és relativament immune al llenguatge, encara que no ho sigui la memòria, ja que les experiències en bona part dels casos s'emmagatzemen lingüísticament25.
El subjecte uneix realment en la seva activitat lingüística allò que el model dualista cartesià va tendir irremissiblement a separar26. La relació entre les paraules i els objectes no és màgica ni immediata, sinó que està intercedida per la manera de viure dels éssers humans. La relació entre el signe o representació mental i el seu referent no és capriciosa o convencional. Com els signes —"una cosa que està per a algú en el lloc d'una altra cosa sota algun respecte"27—té una estructura triàdica, la seva anàlisi tradicional en dues dimensions, en significant i significat, en relacions diàdiques, és incapaç d'apressar el dinamisme essencial que constitueix la seva raó de ser. Mentre el model convencionalista en voga està ancorat en una concepció dualista de l'ésser humà, una aproximació més unitària reconeixerà obertament el caràcter essencialment cognitiu, interpretatiu, inferencial del llenguatge. L'activitat lingüística humana és sempre un procés intencional que es desnaturalitza quan es tracta d'explicar en dues úniques dimensions28.
Les creacions humanes tenen el seu origen en l'espontaneïtat, en la lliure actuació dels éssers humans que, basats en la seva experiència, introdueixen en el món una significativitat irreductible a les seves determinacions físiques. La pretensió de reduir el llenguatge a una estructura diàdica produeix l'eliminació del subjecte, la desaparició de l'autor de la semiosi, i la conseqüent aniquilació de la creativitat. L'espontaneïtat del subjecte, la subjectivitat, és la que fa viure els signes, la que els confereix la vida que en l'anàlisi cientista s'escola com l'aigua entre les mans.
4. La quarta i última clau que em permeto aventurar és la dimensió lingüística de la veritat, articulada amb el caràcter comunitari i comunicatiu del llenguatge. Afirmar que la veritat està maclada amb el nostre llenguatge no és degradar-la o rebaixar-la, sinó que és destacar la seva humanitat, el seu efectiu arrelament en les nostres pràctiques i objectius vitals.
Com ha assenyalat Donald Davidson29, Wittgenstein ens va posar en el camí real per a trobar en la comunicació interpersonal l'origen de la noció de veritat objectiva. Si el llenguatge és essencial al pensament i si estem d'acord amb Wittgenstein que no pot haver-hi llenguatge privat i que només la comunicació amb la resta ens proporciona l'ús correcte de les paraules, llavors, de la mateixa manera i amb la mateixa rotunditat, ha d'afirmar-se que no pot haver-hi pensament privat i que la comunicació interpersonal és la que proporciona la pauta d'objectivitat en l'àmbit cognoscitiu. L'objectivitat de la veritat està maclada amb el caràcter públic del pensament, amb el caràcter solidari, social, del llenguatge i amb el caràcter racional de la realitat. Els tres elements —pensament, llenguatge i realitat— que intervenen en la discussió filosòfica sobre la veritat es confereixen sentit respectivament en la seva interrelació. La imbrincació d'aquests elements mitjançant la qual s'estableix aquesta constel.lació és la comunicació interpersonal. O dit d'una altra manera menys polèmica, la concepció individualista dels éssers humans com agents privats, posada en voga per Descartes i el racionalisme modern, distorsiona tant allò que som que torna impossible l'efectiva comprensió de les nostres relacions comunicatives.
He de finalitzar ja la meva intervenció. I per fer-ho potser el més persuassiu sigui emprar una expressió que mai no utilitzen els animals i que quan l'escoltem a una màquina de tabac ens sembla una estafa o una degradació. Es tracta d'una expressió ancorada al cor de tots els éssers humans i que —com ha fet notar Octavio Paz30— té equivalents en totes les llengües del món. Aquesta expressió són les paraules: Moltes gràcies.
Notas
1. Dec gratitud a Gerardo Aguado, José Miguel Gurpegui i a Mª Carmen Llamas per les seves observacions a l'esborrany d'aquest treball.
2. C.S.PEIRCE, "The Law of Mind", a C.Hartshorne, P. Weiss i A. Burks (eds.), Collected Papers of Charles Sanders Peirce, Harvard University Press, Cambridge, MA, 1936-58, 6.162.
3. L. WITTGENSTEIN, Philosophical Investigations, Blackwell, Oxford, 1953, pàr.129.
4. P. CHAMIZO, "Estado actual de la filosofía del Lenguaje en España", a A. Heredia (ed.), Actas del IV Seminario de Historia de la Filosofía Española, Ediciones Universidad de Salamanca, Salamanca, 1986, 471-484.
5. R. RORTY, El giro lingüístico, Paidós, Barcelona, 1990, 63.
6. M. DUMMETT, Frege and Other Philosophers, Clarendon Press, Oxford, 1991, 287.
7. M. SCHLICK, "El viraje de la filosofía", a A. J. Ayer (ed.), El positivismo lógico, Fondo de Cultura Económica, México, 1981, 59-65.
8. R. RORTY, Consequences of Pragmatism, University of Minnesota Press, Minneapolis, 1982, 216.
9. P. SIMONS, "Analytic Philosophy", a H. Burkhardt i B. Smith (eds.), Handbook of Metaphysics and Ontology, Philosophia, Munich, 1991, 31.
10. R. RORTY, Philosophy and the Mirror of Nature, Princeton University Press, Princeton, NJ, 1979.
11. R. BERNSTEIN, "The Resurgence of Pragmatism", Social Research, 59 (1992), 813-840.
12. T. BURGE, "Philosophy of Language and Mind: 1950-1990", Philosophical Review, 101 (1992), 18.
13. D. DENNETT, "Wired for Sound", London Review of Books, 23 de junio 1994, 10.
14. J. FODOR i J. KATZ, (eds.), The Structure of Language, Prentice-Hall, Englewood Cliffs, NJ, 1964, 2.
15. G. LAKOFF, Women, Fire, and Dangerous Things, University of Chicago Press, Chicago, 1987, 181-182.
16. J. SEARLE, The Philosophy of Language, Oxford University Press, Londres, 1974, 30.
17. G. AGUADO, El desarrollo del lenguaje de 0 a 3 años, Ciencias de la Educación Preescolar y Especial, Madrid, 1995, 124.
18. W. PERCY, "The Divided Creature", The Wilson Quartely, 13 (1989), 77-87.
19. J. WALLMAN, Aping Language, Cambridge University Pres, Nova York, 1992, 149.
20. H. PUTNAM, Realism and Reason, Philosophical Papers III, Cambridge, 1983, 303.
21. M. DAVIES, "Christopher's Languages", Times Literary Supplement, 25 agost 1995, 8.
22. S. PINKER, The Language Instinct: The New Science of Language and Mind, Penguin, Londres, 1995.
23. J. MEHLER i E. DUPOUX, Nacer sabiendo. Introducción al desarrollo cognitivo del hombre, Alianza, Madrid, 1992, 210 i 215.
24. H. GARDNER, "Green Ideas Sleeping Furiously", The New York Review of Books, 23 març 1995, 38.
25. E. HUNT i F. AGNOLI, "The Whorfian Hypothesis: A Cognitive Psychology Perspective", Psychological Review, 98 (1991), 381.
26. D. HALL, "The Triad", Walker Percy Hypermail Archive, 29 agost 1995.
27. C.S. PEIRCE, Collected Papers, 2.228.
28. D. NESHER, "A New Conception of Language: A Reconstruction of Peirce's Philosophy of Language as Theory of Cognition", a W. Leinfeller i F. M. Wukettis (eds.), The Tasks of Contemporary Philosophy, Hölder-Pichler-Tempsky, Viena, 1986; J. K. SHERIFF, The Fate of Meaning. Charles Peirce, Structuralism, and Literature, Princeton University Press, Princeton, NJ, 1989, 92.
29. D. DAVIDSON, "Three Varieties of Knowledge", a A. Phillips Griffiths (ed.), A. J. Ayer Memorial Essays, Cambridge University Press, Cambridge, 1991, 159-60.
30. O. PAZ, "La búsqueda del presente", El Extramundi, I (1995), 151.
Última actualización: 27 de agosto 2009