“Haveu publicat, senyor Director de La Veu de Catalunya, en ocasió dels fets de Girona, un article que és un clam. Vull dir aquell d’En Morato i Grau on, dins la pregunta: ‘Girona inhospitalaria?’, vessava el cor de un bon fill de la ciutat gloriosa, ferit en el més delicat del orgulls. Aquell article, aquella pregunta, no poden restar incontestats. Tots els que, en una ocasió o altra, havem conegut la dolçor perfecta de l’aculliment gironí, som en el deure de recollir-los.
Pelegrí de l’art etern o predicador de la idea nova, mantenedor de festes literaries o poeta en elles coronat, investigador de la natura o de la historia, curiós indolent o laborant enérgic, qui s’ha acostat un cop a la hospitalitat de Girona, que mai en pugui oblidar les gracies? Peró és en l’hora de la dissort que cal exterioritzar l’afecte. Es quan l’amic ha estat ofés, i es veu humillat i es troba sol i ja dubta de si mateix, que cal fer-li arribar la paraula consoladora o vindicadora del qui no oblida.
Un consol i una vindicació devem a Girona els obligats de Girona. Jo proposo de fer aixó tots plegats, colectivament i públicament, en la forma que es pugui, acte, manifest, missatje. Jo em sentiría joiós de portar la meva persona o el meu nom junt als d’una colla de bons recordadors, que volguessin dir alguna cosa com aixó: ‘Ciutat la dels braços oberts em mig del pit cobardament et colpíen. Mes nosaltres en coneixiem l’estreta cordial, en una hora clara, i en agraiment perdurable d’ella aviu, de cara a tots, et proclamem gentil i polida entre les ciutats’.
Jo en fora joiós i molt honorat si vos, senyor Director, acolliu aquests proposits i els amparáuveu de la vostra simpatía”.

Eugenio d’Ors
La Garriga, 12-IX-1916