UN PATRÓ DEL NACIONALISME
Un Patró del Nacionalisme és l'Emperador Julià. — Aquests dies refrescàvem el Misopogon. I havem sentit la necessitat d'una bona revisió damunt el seriós i molt complex pensament d'aquest home únic —una revisió qui sapigués igualment superar el punt de vista, sense dubte just, però no filosòfic, dels historiadors eclesiàstics de l'època i els elogis poca-solta a la Voltaire.
Les idees fonamentals de l'Emperador, en la seva acció i en els seus escrits, foren dues: l'eternitat de les ànimes nacionals: la divinitat de les ànimes nacionals. —Un filòsof deia a Bolonya, en 1911: Les Nacions són categories metafísiques. Julià pensava, al segle IV: Les Nacions són Déus.— L'entera història ideològica del Nacionalisme s'escola, secularment, entre aquestes dues afirmacions. .
«Tots els pobles reprodueixen la natura de les divinitats que els dirigeixen», escrivia Julià contra Ciril. La comparança de les nacions amb plantes, de què sovint ha fet ús la sociologia moderna, es troba ja en el Misopogon. D'aquí ve l'afirmació que «les lleis, les institucions, varien d'un poble a l'altre; però, dins cada poble, en els seus trets ge-/137/-nerals, són fixes». Els costums de cada poble no canvien pas. — Inútilment la dominació estatal provarà d'alterar els seus caràcters. Heus aquí un exemple, remarcable sota la pluma d'un Cèsar: «Força temps fa que l'autoritat romana s'és estesa damunt els pobles de l'occident; i no obstant, avui encara no es troben sinó molts pocs homes en ells que siguin portats a la filosofia, a la geometria o a alguna de les ciències anàlogues.»
Aquest punt de vista acceptat, l'odi personal de l'Emperador al Cristianisme té una explicació lògica. EI que ell repugna en els cristians és, tant com son monoteisme internacionalista, son caràcter d'innovadors, de gents que, essent nats jueus o grecs o romans, han abandonat les tradicions pàtries, per donar-se al nou culte. — No menys que el patriota, es revoltava en ell el conservador. No era la doctrina el que lligava son esperit al politeisme, era la herència; no als déus, sinó precisament als déus de la Grècia retia el tribut de l'adoració. — Als déus de la Grècia, és a dir, de la Grècia mateixa feta divinitat. —Contra això pequen els qui han acceptat les idees religioses estrangeres, idees que ni solament en son país són tradicionals. Contra això peca encara el poble obscur, «la turba qui crida: Visca la llibertat!» — Julià Emperador fou un tipu de reaccionari magnífic.
Li mancà la ironia. —En això, ell, tan hel·lenista de voluntat, fou ben poc grec de temperament. —No sapigué arribar a aquella amplitud d'esperit, a aquell seny qui accepta la cosa fortament consumada, i procura enriquir-se d'ella, convertir-la en pròpia, per a ordenar-la segons de-/138/-signi i jerarquia. El Cristianisme era una cosa fortament consumada, per a sempre, i meravellosamenl. Però entre ell i l'hel·lenisme bé es podia establir una manera d'harmonia. La Renaixença ho mostra més tard. Si el Nacionalisme de Julià hagués estat menys estret, si hagués ell tingut prou pit per elevar-se a una imperial concepció, per ventura —(oh amirable contingència de la història! qui sap?) —per ventura la Renaixença hauria pogut florir al segle iv.
No fou així. I l'obra de Julià resta només al nostre record com una agonia i una elegia. Aquest Patró del Nacionalisme no passà de nacionalista. — Un imperialista havia existit, en aquell instant de la lluita entre el món antic i el món nou. Un imperialista, i l'Emperador no sapigué comprendre'l.
Es deia Pau, i és anomenat Apòstol de les Gents.
Les idees fonamentals de l'Emperador, en la seva acció i en els seus escrits, foren dues: l'eternitat de les ànimes nacionals: la divinitat de les ànimes nacionals. —Un filòsof deia a Bolonya, en 1911: Les Nacions són categories metafísiques. Julià pensava, al segle IV: Les Nacions són Déus.— L'entera història ideològica del Nacionalisme s'escola, secularment, entre aquestes dues afirmacions. .
«Tots els pobles reprodueixen la natura de les divinitats que els dirigeixen», escrivia Julià contra Ciril. La comparança de les nacions amb plantes, de què sovint ha fet ús la sociologia moderna, es troba ja en el Misopogon. D'aquí ve l'afirmació que «les lleis, les institucions, varien d'un poble a l'altre; però, dins cada poble, en els seus trets ge-/137/-nerals, són fixes». Els costums de cada poble no canvien pas. — Inútilment la dominació estatal provarà d'alterar els seus caràcters. Heus aquí un exemple, remarcable sota la pluma d'un Cèsar: «Força temps fa que l'autoritat romana s'és estesa damunt els pobles de l'occident; i no obstant, avui encara no es troben sinó molts pocs homes en ells que siguin portats a la filosofia, a la geometria o a alguna de les ciències anàlogues.»
Aquest punt de vista acceptat, l'odi personal de l'Emperador al Cristianisme té una explicació lògica. EI que ell repugna en els cristians és, tant com son monoteisme internacionalista, son caràcter d'innovadors, de gents que, essent nats jueus o grecs o romans, han abandonat les tradicions pàtries, per donar-se al nou culte. — No menys que el patriota, es revoltava en ell el conservador. No era la doctrina el que lligava son esperit al politeisme, era la herència; no als déus, sinó precisament als déus de la Grècia retia el tribut de l'adoració. — Als déus de la Grècia, és a dir, de la Grècia mateixa feta divinitat. —Contra això pequen els qui han acceptat les idees religioses estrangeres, idees que ni solament en son país són tradicionals. Contra això peca encara el poble obscur, «la turba qui crida: Visca la llibertat!» — Julià Emperador fou un tipu de reaccionari magnífic.
Li mancà la ironia. —En això, ell, tan hel·lenista de voluntat, fou ben poc grec de temperament. —No sapigué arribar a aquella amplitud d'esperit, a aquell seny qui accepta la cosa fortament consumada, i procura enriquir-se d'ella, convertir-la en pròpia, per a ordenar-la segons de-/138/-signi i jerarquia. El Cristianisme era una cosa fortament consumada, per a sempre, i meravellosamenl. Però entre ell i l'hel·lenisme bé es podia establir una manera d'harmonia. La Renaixença ho mostra més tard. Si el Nacionalisme de Julià hagués estat menys estret, si hagués ell tingut prou pit per elevar-se a una imperial concepció, per ventura —(oh amirable contingència de la història! qui sap?) —per ventura la Renaixença hauria pogut florir al segle iv.
No fou així. I l'obra de Julià resta només al nostre record com una agonia i una elegia. Aquest Patró del Nacionalisme no passà de nacionalista. — Un imperialista havia existit, en aquell instant de la lluita entre el món antic i el món nou. Un imperialista, i l'Emperador no sapigué comprendre'l.
Es deia Pau, i és anomenat Apòstol de les Gents.